Ressenya del llibre “Sàpiens. Una breu història de la humanitat”

Tot just aquesta setmana he finalitzat el llibre “Sàpiens. Una breu història de la humanitat“, del professor d’història israelita Yuval Noah Harari.

Haig de dir que es tracta d’una obra molt i molt recomanable. No es tracta pas d’un relat carregat de fets històrics concrets sinó més aviat d’una filosofia de la història humana, des dels inicis de Homo Sapiens fins al que podria ser la seva fi (amb la incorporació d’elements cibernètics – ciborgs, fins a la mateixa alteració genètica de l’ADN). Desitjaria recalcar solament una idea pel que fa a l’evolució humana com a espècie:

És evident que l’organització humana ha tendit cap a estructures socials cada vegada més sofisticades i complexes però que això no ho ha fet pas en benefici dels individus concrets. M’explico: la tendència cap a la urbanització, cap a l’especialització de les activitats econòmiques, cap a la globalització, etc. totes aquestes mostres d’organització social, no han estat pas dirigides per ningú, sinó que han evolucionat així ja que han estat beneficioses per l’espècie però que no tenen perquè haver-ho fet per la nostra felicitat individual.

Aquest procés, malgrat ha estat fantàstic per l’expansió de l’ésser humà (increment del nombre de fills), no té perquè haver estat un fenomen apropiat pels individus. L’autor descriu com “el frau més gran de la història” el traspàs de l’home caçador-recol·lector (que, segons ell, vivia prou bé), a l’agricultor (que es partia l’esquena arrancant males herbes de sol a sol): fou un canvi beneficiós per l’espècie com a tal ja que augmentaren notablement el nombre de fills, però no pas pels humans concrets, que hagueren de treballar molt més i es sotmeteren al perill de la fam. Està clar que també hi va haver homo sàpiens que van seguir caçant i recol·lectant i que no desitjaren incorporar-se a la nova moda sedentària però… sucumbiren…

Aquesta idea em fa pensar en les dues reflexions següents pel que fa al futur:

La destrucció del planeta serà un fet. Els humans ens hem expandit a mesura que ho hem anat arrasant tot (hàbitats, plantes i animals). Som assassins ecològics en sèrie i els “altres” animals han estat les nostres principals víctimes. Difícilment podrem aturar aquesta tendència i és que, mentre hi hagi que ho faci i n’obtingui benefici, els altres queden en inferioritat. Els ecologistes d’avui són els caçadors-recol·lectors extingits d’ahir ?

La modificació genètica de l’espècie humana en serà un altre. En el moment que un equip de científics es posi a alterar la genètica humana, amb l’excusa d’eradicar alguna malaltia o el que sigui, naixerà una nova espècia “sobre-humana” que, d’una manera o altra sotmetrà (exterminarà ? )a la resta.

De totes maneres, el futur està encara per escriure. Tal com deia Sèneca, el temps revelarà la veritat.

 

Nota: Pels interessats en el llibre, fer-vos saber que l’autor ofereix un curs a Coursera (“A brief history of Humankind“).

 

 

De la tecnologia com a motor de canvi en la història de la humanitat

Tractem en aquest apunt les característiques que ens fan humans i que ens separen de manera indubtable de la resta d’espècies del món animal. L’espècie humana actual té una capacitat intel·lectual així com un modus vivendi molt més sofisticat que la resta d’espècies. Som animals socials i culturals molt allunyats de la resta de mamífers. És possible però trobar el detonant que atorgà aquesta diferenciació a l’homo sapiens sapiens?

La tecnologia com a camí de no retorn. No fou pas l’ús de les primeres eines lítiques el que ens diferencià primerament com a éssers humans i és que d’altres espècies d’homínids en el passat foren capaces de tasques similars. Malgrat això, la creació i ús d’aquesta primera tecnologia rudimentària marcà un camí de no-retorn. De totes maneres, no és possible afirmar que sigui l’eina el que ens fa humans.

Què és un ésser humà? Som l’única espècie viva del clan homínid, una branca de primats caracteritzats per una postura erecta i locomoció pedestre, amb gran capacitat manual i ús de tecnologia i una tendència cap a cervells i societats més complexes. L’enorme capacitat de supervivència i d’adaptació al medi de l’ésser humà han permès que aquest es reproduís i visqués en entorns realment inhòspits: des de deserts i glaceres polars a…. l’espai.

L’avantatge principal que permet explicar aquest èxit evolutiu és a causa del fet de disposar d’un gran cervell amb un neocòrtex desenvolupat i que habilita alts nivells de raonament abstracte, llenguatge, resolució de problemes, socialització i cultura a través de mecanismes d’educació social. Som l’única espècie actual que sap fer foc, cuina i es vesteix. Els humans som únics en l’ús de comunicació simbòlica a través del llenguatge i l’art per l’intercanvi d’idees i d’organització.

De la consciència religiosa. Potser fou el naixement de la consciència i d’un sentiment pseudoreligiós la característica que ens convertí definitivament en el que som. La qüestió plenament humana sobre el misteri de la vida, del perquè de l’existència, d’on venim i on anem, preguntes plenament vigents i de les quals potser mai obtindrem resposta. També d’una inherent necessitat existencial de transcendència.

Es tracta del concepte d’Homo religiosus apadrinat i defensat per tota una sèrie de filòsofs i científics de primera línia com foren Hegel (1770-1831), Kierkegaard (1813-1855), Mircea Eliade (1907-1986) o Erich Fromm (1900-1980) que consideren que l’existència humana és bàsicament religiosa, independentment del credo particular. Fins i tot els humanistes que es declaren plenament ateus senten aquesta necessitat existencial de transcendència a partir de l’amor a la humanitat, a les futures generacions i la mateixa natura.  Probablement és aquest el tret que millor ens diferencia de la resta d’espècies del món animal. Hi ha fins i tot una hipòtesi que defensa que estem dissenyats genèticament per a tenir religió. Si considerar que l’existència d’un Déu superior ha estat un recurs útil per la supervivència i el benestar humà durant generacions, aquesta tendència a la religió es podria haver incorporat en el nostre propi ADN.

Com aparegué però aquesta consciència? Quin és el suport físic que permeté desenvolupar-la? Aparegué de manera fortuïta a través de mutacions genètiques? Intentarem tractar aquest apunt en el següent apartat.

Qüestió de supervivència i adaptació al medi. No considerem pas que l’evolució humana aparegués de manera fortuïta, sinó que sorgí, com ha passat amb la resta d’espècies, per un procés d’especiació basat en la selecció natural i la deriva genètica. En el cas humà, la forçada adaptació al medi causada per canvis climàtics fou un factor definitiu. L’hàbitat el qual acollia l’homínid pacífic i tranquil que es dedicava a recol·lectar fruïts i d’altres vegetals fou seriosament compromès i l’obligà a la lluita per la supervivència en un entorn molt més hostil: la sabana africana; un espai més obert, amb menys refugis, menys vegetals i, sobretot, amb molts altres animals.

Fou en aquest nou i violent entorn el qual l’homínid primitiu hagué d’afrontar la seva pròpia supervivència. La carronya es convertí en una part important de la seva alimentació, malgrat que també ho era de molts altres depredadors molt més temibles. Però, tal com diu el proverbi espanyol: “el hambre agudiza el ingenio”. Aquests protohumans començaren a emprar eines per a accedir a l’interior dels ossos, on els teixits de la medul·la òssia romanien inaccessibles a la resta d’animals.

En aquest procés d’adaptació al medi fou, probablement, on neix l’ésser humà i és que tota una sèrie d’esdeveniments impulsen una espiral de canvi: eines lítiques (primera tecnologia) per accedir a una nova alimentació (amb més proteïna animal) que, de retruc, promouen més massa encefàlica i més capacitat intel·lectual i, d’aquí, a tecnologia més sofisticada. I així nasqué una espiral tecnològica que ha estat inherent a la història humana. Tecnologia més sofisticada que permeté més efectivitat en la recerca de menjar. Més efectivitat que permeté “alliberar” de la tasca a alguns membres del grup, que pogueren dedicar-se a elaborar d’altres tasques (per exemple, la recol·lecció), fet que originà una primera societat organitzada, més complexa que l’anterior, completament diferent de com havia actuat l’homo simiesc fins aleshores.

Aquest és, segons el meu parer, una característica que sí que és plenament humana: la d’un ús cada vegada més sofisticat de nova tecnologia, gràcies a més massa encefàlica i que, de retruc, permet ments i societats cada vegada més complexes. El procés evolutiu continua.