Josep Pla il·lustrant les teories de Piketty

Piketty podria haver utilitzat també Josep Pla en una de les nombroses referències literàries que esmenta en “El capital en el segle XXI“.

Recordo que, en aquest darrer llibre, Piketty argumenta que el món d’avui dia està retornant a un “capitalisme patrimonial“, on són poques mans les que controlen la major part del capital i que els diners passen d’unes mans a unes altres bàsicament a través de les herències. Piketty cita novel·les de Balzac, Jane Austen i Henry James per a descriure les rígides estructures socials basades en l’acumulació de capital que hi havia a la França i l’Anglaterra del segle XIX.

En aquest passatge extret del llibre “Girona. Un llibre de records”, Pla il·lustra l’immobilisme de la classe benestant de principis del segle XX a Palafrugell:

En l’època de què estic parlant – a primers de segle – , els rics, els senyors, eren sempre els mateixos, com els pobres érem sempre els mateixos. Quan a Palafrugell es deia que una persona havia tingut un gran enterrament, s’entenia que hi havien assistit les setanta persones que tenien un vestit negre per a anar als enterraments. Eren setanta, ni una més, ni una menys. Les altres dues o tres mil podien, és clar, també assistir-hi; però era igual, vull dir que era exactament igual que si no hi haguessin assistit. Els qui feien el pes, els qui tenien els diners, la posició, les carreres, la terra, les fàbriques i el comerç, els llençols de fil i els filets de vedella, eren setanta. De la presència d’aquestes persones, de la posició que aquestes persones prenien, successivament, en depenia, en definitiva, que les coses existissin o que no passessin d’ésser una pura il·lusió de l’esperit.

No escric pas això amb acrimònia, ni amb la més lleu reticència. Ho recordo, simplement, per subratllar el grau de cristal·lització de la societat del temps i les dificultats objectives que presentava voler saltar la paret. No és pas que algú s’oposés que saltéssiu la paret. No. Només passava una cosa: el fet era considerat tan insòlit i tan sorprenent, que, com totes les coses insòlites i sorprenents, feia riure.

Gerard

Gerard Farràs i Ballabriga.