Petit assaig sobre la globalització cultural

Sobre com la globalització afecta les identitats i els referents culturals de la població mundial. Per una banda, es confirma la temuda uniformització en l’estil de vida i els “habitus” personals: ja no és possible viure al marge del mercat en aquest món globalitzat. Per tal de reeixir en la subsistència els humans hem de participar en el mercat econòmic global, tant pel que fa al consum de productes com per vendre la nostra força laboral. D’altra banda però, el traspàs d’enormes fluxos d’informació carregats de referents culturals atorga la possibilitat d’adquirir personalitats pròpies altament individualitzades totalment desconegudes en temps passats.


De la westernització de l’habitus

En el segle XXI ja no existeixen comunitats que puguin viure aïllades de la resta del món: tots som interdependents. Les vies de comunicació terrestres, marítimes i aèries transporten enormes fluxos de mercaderies i serveis constantment. La població ja no és autosuficient sinó que necessita l’accés als mercats. Tots ens convertim en éssers consumidors de la pràctica totalitat de productes i serveis que necessitem: d’alimentació, de roba, d’energia, de serveis, de productes culturals, etc. L’altra cara de la moneda és també que estem obligats a vendre la nostra força laboral en aquest mateix mercat. Cap d’aquestes condicions havien estat mai tant accentuades en la història de la humanitat com ocorre en l’actualitat.

Aquests fets tenen enormes implicacions de caire cultural en el sentit que uniformitza totalment els estils de vida de tota la població del planeta: les comunitats autosuficients que sobrevivien com a caçadors–recol·lectors han desaparegut pràcticament (i, les que resisteixen, són reductes ben particulars). Tot plegat estableix referents culturals prou importants: haver de laborar seguint instruccions (ja siguin les d’un directiu a les exigències del mercat, etc.), seguir uns horaris, gaudir de “vacances” o de valors del tipus la puntualitat, la responsabilitat, entre d’altres.

El fet de tractar en un mercat global que té com una de les característiques principals l’ús de les TIC força a exigir als treballadors determinades competències: habilitats lectores i d’escriptura, de coneixements en tecnologia, d’idiomes, entre d’altres. Saber caçar animals amb instrumentació manual no està molt demandat en el mercat laboral actual.

Concloem per tant que aquesta globalització actual, que és bàsicament econòmica, estableix un mateix hàbit de vida arreu i introdueix determinades habilitats i referents culturals concrets.

D’una identitat “a la carta”

Enormes fluxos d’informació circulen globalment per xarxes de telecomunicacions mundials i arriben a les pantalles de la ciutadania que escolta, visualitza i llegeix. S’editen i es publiquen milions de diaris, publicacions, revistes i llibres amb continguts de la més distinta índole. Així doncs, hi ha la possibilitat com mai d’accedir a continguts i informacions de la més distinta temàtica i procedència.

Els ciutadans, sota el risc d’unainfoxicacióconstant, seleccionen els continguts que més els interessen. Aquest fet possibilita una hiperconcreció i especialització dels continguts. La humanitat ja no està tant lligada a la disponibilitat de continguts físics que tenen al seu voltant ja que la informació és arreu, virtual i omnipresent: la impremta ja no seria tant necessari avui dia per la transmissió d’informació.

Aquest fet possibilita una hiper-especialització altament individualista en quant a referents culturals concrets: i d’aquí la idea d’una identitat a la carta. Probablement la manera més adequada de definir la identitat en els inicis del segle XXI és esmenar les xarxes de continguts de les quals cadascú participa.

No m’importa il·lustrar aquesta idea amb la meva pròpia persona: formo part del Col·legi d’Informàtics de Catalunya i treballo com a professor. Sóc membre del grup CiberEspiral, usuari de GNU/Linux, soci de les cooperatives SomEnergia i Coop57, amic del CCCB, estudiant a la UOC i afiliat al Partit Pirates de Catalunya. Sóc un mateix node que s’interconnecta a múltiples xarxes que jo mateix he escollit. En cadascuna d’elles hi ha graus de força diferents. Les xarxes a les quals pertanyo defineixen la meva identitat.

No fa massa temps, poques generacions enrere, la identitat individual es construïa d’una manera molt més clara a través de la col·lectivitat. A principis de segle XX, en els pobles de l’interior, la majoria de la població era pagesa i parlava gairebé sempre del temps, de les collites i del bestiar. Tothom parlava en català i gairebé ningú ni parlava ni entenia el castellà ni molt menys cap altre idioma. Tothom era catòlic i acostumava a anar a missa. Els batlles i mossèns eren personal respectat. La gent pràcticament no sortia mai del poble i voltants. La col·lectivitat pensava el mateix i tenien uns valors semblants.
El que es defineix en el paràgraf anterior ja no és cert i s’ha trencat: els moviments migratoris, la irrupció de les noves tecnologies de la informació, més coneixement, informació arreu, més possibilitats per a viatjar, tot plegat ha trencat les identitats monolítiques. Hi ha qui fins i tot s’identifica amb problemes d’abast global, sortint de les fronteres, com podria ser el sentiment ecologista o humanitari global, una tendència que Rifkin (2011) apunta serà creixent. (Sáez, 2010) escriu:


El problema és que actualment les identitats juxtaposades, no aquestes identitats del segle XIX monolítiques i rodones, ja no són només nacionals sinó que es refereixen també a altres coses que fins ara no s’havien tingut en compte”.

La superposició entre aquestes identitats individuals i la creixent desigualtat econòmica que genera la globalització actual fomenta també una fragmentació social creixent. (Touraine, 2006) escriu respecte a l’educació:

s’ha fet evident que aquest concepte porta a accentuar greument la desigualtat social, ja que afavoreix els qui són més aprop del centre i sobretot els que reben el suport de la seva família”.

De la uniformització del territori

La uniformització dels estils de vida també es plasma sobre el territori: un increment notable de la vida urbana (més de la meitat de la població mundial actual viu en grans ciutats), la necessitat d’infraestructures de transport (des de carreteres a autopistes i aeroports), ús dels cotxes, abandonament de l’entorn rural, etc. També recordar el paper de les multinacionals, que propaguen els seus establiments i les seves marques arreu. Ara, si ens transportessin amb els ulls clucs a qualsevol ciutat occidental i haguéssim d’endevinar on som…. difícilment ho encertaríem! Arreu s’observa el mateix paisatge! De Zara’s, Mango’s i McDonald’s n’hi ha arreu. Analitzar els efectes de la globalització sobre el territori és un subjecte digne d’estudi que també té repercussions en la construcció de les identitats individuals.

Els únics elements que permeten re-identificar de nou el paisatge són les icones culturals i els signes tradicionals d’identitat i, d’aquí, la idea del ressorgiment nacionalista.

De l’afecció a la terra i del sentiment nacionalista

La globalització econòmica actual ha permès a una petita elit “alliberar-se” de la dependència de viure en un entorn concret i viuen desplaçant-se d’un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Viuen com gran part del capital: extra-nacionalment i sense rendir comptes a ningú. A (Touraine, 2006) escriu:

la imatge clàssica de l’escala social s’ha trencat en dos punts i que avui dia cal parlar alhora de la distància creixent que separa una elit internacionalitzadora (golden boys) del conjunt de les societats nacionals”.

La majoria de la població però segueix clavada dins de fronteres nacionals però està forçada a integrar-se en els mercats internacionals. Però, si el territori global és cada vegada més igual… com un poble aconsegueix destacar per tal d’atreure inversions i negocis ? Com es reafirma la identitat dels pobles si som tots pràcticament iguals ? Doncs recuperant les tradicions, la llengua i les icones culturals d’un territori. Tal com apareix a Nel·lo (2003):


una irrupció” (en referència a la idea del “renaixement del lloc”) “que té la seva explicació, paradoxalment, en l’abatiment de les barreres espacials que ha caracteritzat la història recent d’aquestes societats”.

Reapareix doncs amb energia renovada l’interès pel territori i la nació. I d’aquí, el renaixement del sentiment nacionalista però també l’augment dels moviments xenòfobs.

En un entorn de greu crisi econòmica no desitgem que l’immigrant “pobre” es mescli entre la nostra gent i canviï la identitat nacional. L’augment notable de recolzament a partits polítics clarament xenòfobs o d’ultra dreta a França, Gran Bretanya, Holanda, Suïssa o Grècia reforça aquesta idea. De manera paradoxal, ningú no critica aquí la presència de russos o xinesos rics. Hi ha països que fins hi tot els regalen permís de residència si adquireixen pisos de luxe. Serà que el racisme és quelcom econòmic igual que… la globalització actual…

Bibliografia

Appadurai, Arjun . Soberanía sin territorialidad. Notas para una geografía posnacional”.

Bech, Ulrich (2008). “ ¿ Qué es la globalización ? Falacias del globalismo, respuestas a la globalización”. Bolsillo Paidós.

Nel·lo Oriol (2003). Aquí,no! Els conflictes territorials a Catalunya”. Editorial Empúries.

Rifkin, Jeremy (2011). La civilización empática: la carrera hacia una conciencia global en un mundo en crisis”. Paidós ibérica.

Sáez Mateu, Ferran (2010) ”De la identitat als nusos identitaris”.

Touraine, Alain (2006). “Globalització econòmica i fragmentació social”. Breus del CCCB.

Gerard

Gerard Farràs i Ballabriga.