Perspectiva educativa per la Quarta Revolució Industrial

El passat dijous, l’alumnat dels cicles formatius d’Activitats Comercials, Manteniment electromecànic i Sistemes microinformàtics, conjuntament amb alguns professors, vàrem estar a Barcelona visitant el congrés de l’Internet of Things (IoT). Fou, segons la meva opinió, una “visita al futur” i ha estat una excusa per a la reflexió plasmada en aquest article.

Hi ha qui diu que no estem en una època de canvis, sinó que vivim un canvi d’època. Un dels agents més importants que modificaran la manera com viu, treballa i es relaciona la humanitat del segle XXI és, sens dubte, una revolució tecnològica sense precedents que modificarà la manera com vivim.

La primera Revolució industrial utilitzà aigua i vapor per a la mecanització de la producció. La Segona Revolució va fer servir l’electricitat per a intensificar-la. La Tercera va utilitzar l’electrònica i les tecnologies de la informació per la seva automatització. Ara, però, s’augura una Quarta revolució industrial, basada en la Tercera, que es caracteritza per una fusió de tecnologies físiques, digitals i també biològiques. Es tracta de la integració definitiva de les tecnologies precedents.

L’emergència de noves tecnologies com són el fet que milions de persones estiguem connectades en tot moment per dispositius mòbils amb una alta capacitat de computació, capacitat d’emmagatzematge i accés al coneixement, multiplicat per l’arribada de la intel·ligència artificial, la robòtica, l’Internet de les coses (IoT), els vehicles autònoms, la impressió 3D, la nanotecnologia, la biotecnologia, nous materials, la computació quàntica, la tecnologia “blockchain”, els sistemes ciberfísics, entre d’altres, ens atorgaran un poder desconegut.

Sento, com a docent, que l’Escola té una alta responsabilitat en la preparació dels nostres estudiants i futurs ciutadans. Tenim l’obligació de preparar-los per a un futur incert i no per al passat que nosaltres vàrem viure i això, segons el meu punt de vista, cal tractar-ho des de dos aspectes: modificar el què (els continguts) i el com (els mètodes).

Respecte als continguts penso que cal aprofundir en l’aprenentatge de les matèries STEM (Science, Technology, Engineering and Maths), que són el substrat del món en el qual vivim i el que arriba. Els estudiants que no comprenguin adequadament els fonaments de la revolució que s’aproxima no solament tenen el risc de quedar fora de la possibilitat de liderar-lo, sinó que poden viure en un món que, per ells, serà inexplicable.

Respecte al com, la majoria de docents veiem bé aplicar canvis d’innovació educativa (que tots coneixem sota el paraigües d’aquesta Escola Nova XXI) i és que cada vegada som menys els que creiem que la memorització de continguts és un mètode d’aprenentatge adequat quan tens una biblioteca i una calculadora a la butxaca. Cal individualitzar la tasca educativa. Cal també orientar l’alumnat a l’acció, a la creació de xarxes d’interessos comuns, a saber treballar en equips d’alt rendiment per a la consecució d’objectius complexos.

Personalment penso que aquest és el camí que cal que prenguin les escoles del Segle XXI: canvis en els continguts i canvis en les metodologies, que “empoderin” la futura ciutadania, sempre, això sí, amb un valors fixos grabats com a fons de l’escenari, com estels en el firmament.

Recensió del llibre “Las cinco mentes del futuro”, d’en Howard Gardner

Aquests dies de Nadal he estat llegint el llibre “Las cinco mentes del futuro“, del psicòleg nord-americà Howard Gardner, on exposa, amb una lectura amena i plena d’exemples les diferents ments que ell considera essencials i que creu cal educar i desenvolupar en el món global en el qual vivim.

En Gardner és en realitat molt més conegut per la seva teoria de les intel·ligències múltiples, on trencà en certa manera la visió tradicional sobre el concepte d’intel·ligència (basada en una competència lògica-matemàtica i deixant de banda, en canvi, altres “intel·ligències” com la musical, la naturalista,la interpersonal, etc…).

Aquesta teoria es referia però a capacitats computacionals en assumptes concrets. En aquest altre llibre ofereix la visió i la descripció de les ments, en un sentit més abstracte a l’anterior. Crec que, quan les anomeni, es comprendrà millor. Gardner proposa cultivar les cinc següents:

Una ment disciplinada: la que és capaç de treballar en una professió concreta. De saber resoldre problemes concrets d’un àmbit. L’enginyer no solament n’ha de saber d’enginyeria, sinó que ha de pensar com a tal. Ídem per als metges, mecànics i advocats. Cal treballar dia a dia per a ser professionals capaços, eficaços, actualitzats de les novetats, sigui el sector que sigui. L’individu que no domini almenys una disciplina no resistirà en un lloc de treball exigent i se’l destinarà a tasques menors.

Una ment sintètica: la que és capaç d’analitzar ingents quantitats d’informació (propi de la societat de la informació actual), provinents de diferents orígens i generar-ne una síntesis: un resum, un audiovisual, una classificació, etc… El que estic fent en aquest apunt. Qui no sigui capaç d’elaborar síntesis s’infoxicarà.

Una ment creativa: la que és capaç de crear, en el sentit més ampli possible. No hem de reduir-ho a creacions artístiques. La ment que idea nous programes d’ordinador, noves màquines, noves tècniques, noves maneres de fer, que optimitza, que pensa en nous projectes, en nous negocis, que articula noves idees i nous discursos. Qui no és capaç de crear res podrà ser substituït per una nova màquina.

Una ment respectuosa: que sigui capaç de tolerar i respectar la diferència. Capaç de treballar amb persones amb diferents punts de vista, opinions, professions i nacionalitats diferents (llegir apunt sobre la individualització del caràcter en el món globalitzat ). Les persones que no mostrin respecte a la resta no es guanyaran el respecte dels altres i acabaran per contaminar el seu entorn.

Una ment ètica: que sigui capaç de treballar per a uns valors en els quals creu i per a modelar un nou món més agradable per ell i els seus descendents. Una ment que comprengui que el nostre treball transcendirà la nostra existència.

Ressenya del llibre “Sàpiens. Una breu història de la humanitat”

Tot just aquesta setmana he finalitzat el llibre “Sàpiens. Una breu història de la humanitat“, del professor d’història israelita Yuval Noah Harari.

Haig de dir que es tracta d’una obra molt i molt recomanable. No es tracta pas d’un relat carregat de fets històrics concrets sinó més aviat d’una filosofia de la història humana, des dels inicis de Homo Sapiens fins al que podria ser la seva fi (amb la incorporació d’elements cibernètics – ciborgs, fins a la mateixa alteració genètica de l’ADN). Desitjaria recalcar solament una idea pel que fa a l’evolució humana com a espècie:

És evident que l’organització humana ha tendit cap a estructures socials cada vegada més sofisticades i complexes però que això no ho ha fet pas en benefici dels individus concrets. M’explico: la tendència cap a la urbanització, cap a l’especialització de les activitats econòmiques, cap a la globalització, etc. totes aquestes mostres d’organització social, no han estat pas dirigides per ningú, sinó que han evolucionat així ja que han estat beneficioses per l’espècie però que no tenen perquè haver-ho fet per la nostra felicitat individual.

Aquest procés, malgrat ha estat fantàstic per l’expansió de l’ésser humà (increment del nombre de fills), no té perquè haver estat un fenomen apropiat pels individus. L’autor descriu com “el frau més gran de la història” el traspàs de l’home caçador-recol·lector (que, segons ell, vivia prou bé), a l’agricultor (que es partia l’esquena arrancant males herbes de sol a sol): fou un canvi beneficiós per l’espècie com a tal ja que augmentaren notablement el nombre de fills, però no pas pels humans concrets, que hagueren de treballar molt més i es sotmeteren al perill de la fam. Està clar que també hi va haver homo sàpiens que van seguir caçant i recol·lectant i que no desitjaren incorporar-se a la nova moda sedentària però… sucumbiren…

Aquesta idea em fa pensar en les dues reflexions següents pel que fa al futur:

La destrucció del planeta serà un fet. Els humans ens hem expandit a mesura que ho hem anat arrasant tot (hàbitats, plantes i animals). Som assassins ecològics en sèrie i els “altres” animals han estat les nostres principals víctimes. Difícilment podrem aturar aquesta tendència i és que, mentre hi hagi que ho faci i n’obtingui benefici, els altres queden en inferioritat. Els ecologistes d’avui són els caçadors-recol·lectors extingits d’ahir ?

La modificació genètica de l’espècie humana en serà un altre. En el moment que un equip de científics es posi a alterar la genètica humana, amb l’excusa d’eradicar alguna malaltia o el que sigui, naixerà una nova espècia “sobre-humana” que, d’una manera o altra sotmetrà (exterminarà ? )a la resta.

De totes maneres, el futur està encara per escriure. Tal com deia Sèneca, el temps revelarà la veritat.

 

Nota: Pels interessats en el llibre, fer-vos saber que l’autor ofereix un curs a Coursera (“A brief history of Humankind“).

 

 

Breu ressenya del llibre “The Glass Cage: Automation and Us”, de Nicholas Carr

Fa un parell de setmanes vaig finalitzar el darrer llibre del crític tecnològic Nicholas Carr: “The Glass Cage: Automation and Us” i, des que l’he acabat de llegir, sento que es revela una sospita…

L’autor, que escrigué també com Internet ens impulsa a la infoxicació i a la superficialitat – fet que, per cert, interessa particularment a grans empreses com Google, Facebook o Twitter i a les elits governants), denuncia en aquest nou llibre com l’automatització creixent en moltes parcel·les ens estupiditza.

En el llibre il·lustra, entre d’altres camps, la tendència creixent en l’ús del pilot automàtic en l’aviació. Pel que sembla, els pilots d’avió d’avui dia utilitzen molt poc el pilot manual. En el camp de la informàtica és evident que cada vegada és més fàcil emprar aparells: fa unes dècades solament científics d’alt nivell utilitzaven computadores. Fa uns anys era necessària una mica de formació per a fer-ho. Ara, fins i tot les criatures de dotze mesos utilitzen l’iPad o el telèfons mòbils sense massa problemes.

Aquest fet, segons l’autor, té conseqüències importants i és que oblidem la pràctica i perdem la perícia que teníem en la utilització dels aparells “complicats” (ja siguin avions o ordinadors). L’ús dels entorns gràfics convertí en innecessària la línia de comandes. Els entorns gràfics de programació fan també el desenvolupament d’aplicacions més ràpid i senzill. Ara, quan puntualment escric un programa en C++, per exemple, escric el codi pràcticament sense ni pensar: sé que el compilador indicarà on són les meves errades i que provar el programa serà tant fàcil i ràpid que podré veure els errors quan provi el programa. Equivocar-se, en entorns virtuals, acostuma a tenir poques conseqüències.

En què converteix als humans l’ús de tecnologia cada vegada més avançada ? Als pilots d’avió en simple monitoritzadors d’indicadors lluminosos ?  Als informàtics en agents que fan clics sense cap dificultat ? Als metges ens persones que solament entren dades en sistemes experts i esperen resposta ?  Als arquitectes en tira-línies dins de pantalles ? O, en canvi, es tracta d’un pas essencial per a poder-nos dedicar a coses més avançades ? Però, si és així: en quines ?

Reflexionar de manera continuada i pausada des d’un punt de vista humanista sobre com la revolució tecnològica actual influeix en les nostres vides és imprescindible. Recomanable novament el llibre d’en Nicholas Carr.

De la tecnologia com a motor de canvi en la història de la humanitat

Tractem en aquest apunt les característiques que ens fan humans i que ens separen de manera indubtable de la resta d’espècies del món animal. L’espècie humana actual té una capacitat intel·lectual així com un modus vivendi molt més sofisticat que la resta d’espècies. Som animals socials i culturals molt allunyats de la resta de mamífers. És possible però trobar el detonant que atorgà aquesta diferenciació a l’homo sapiens sapiens?

La tecnologia com a camí de no retorn. No fou pas l’ús de les primeres eines lítiques el que ens diferencià primerament com a éssers humans i és que d’altres espècies d’homínids en el passat foren capaces de tasques similars. Malgrat això, la creació i ús d’aquesta primera tecnologia rudimentària marcà un camí de no-retorn. De totes maneres, no és possible afirmar que sigui l’eina el que ens fa humans.

Què és un ésser humà? Som l’única espècie viva del clan homínid, una branca de primats caracteritzats per una postura erecta i locomoció pedestre, amb gran capacitat manual i ús de tecnologia i una tendència cap a cervells i societats més complexes. L’enorme capacitat de supervivència i d’adaptació al medi de l’ésser humà han permès que aquest es reproduís i visqués en entorns realment inhòspits: des de deserts i glaceres polars a…. l’espai.

L’avantatge principal que permet explicar aquest èxit evolutiu és a causa del fet de disposar d’un gran cervell amb un neocòrtex desenvolupat i que habilita alts nivells de raonament abstracte, llenguatge, resolució de problemes, socialització i cultura a través de mecanismes d’educació social. Som l’única espècie actual que sap fer foc, cuina i es vesteix. Els humans som únics en l’ús de comunicació simbòlica a través del llenguatge i l’art per l’intercanvi d’idees i d’organització.

De la consciència religiosa. Potser fou el naixement de la consciència i d’un sentiment pseudoreligiós la característica que ens convertí definitivament en el que som. La qüestió plenament humana sobre el misteri de la vida, del perquè de l’existència, d’on venim i on anem, preguntes plenament vigents i de les quals potser mai obtindrem resposta. També d’una inherent necessitat existencial de transcendència.

Es tracta del concepte d’Homo religiosus apadrinat i defensat per tota una sèrie de filòsofs i científics de primera línia com foren Hegel (1770-1831), Kierkegaard (1813-1855), Mircea Eliade (1907-1986) o Erich Fromm (1900-1980) que consideren que l’existència humana és bàsicament religiosa, independentment del credo particular. Fins i tot els humanistes que es declaren plenament ateus senten aquesta necessitat existencial de transcendència a partir de l’amor a la humanitat, a les futures generacions i la mateixa natura.  Probablement és aquest el tret que millor ens diferencia de la resta d’espècies del món animal. Hi ha fins i tot una hipòtesi que defensa que estem dissenyats genèticament per a tenir religió. Si considerar que l’existència d’un Déu superior ha estat un recurs útil per la supervivència i el benestar humà durant generacions, aquesta tendència a la religió es podria haver incorporat en el nostre propi ADN.

Com aparegué però aquesta consciència? Quin és el suport físic que permeté desenvolupar-la? Aparegué de manera fortuïta a través de mutacions genètiques? Intentarem tractar aquest apunt en el següent apartat.

Qüestió de supervivència i adaptació al medi. No considerem pas que l’evolució humana aparegués de manera fortuïta, sinó que sorgí, com ha passat amb la resta d’espècies, per un procés d’especiació basat en la selecció natural i la deriva genètica. En el cas humà, la forçada adaptació al medi causada per canvis climàtics fou un factor definitiu. L’hàbitat el qual acollia l’homínid pacífic i tranquil que es dedicava a recol·lectar fruïts i d’altres vegetals fou seriosament compromès i l’obligà a la lluita per la supervivència en un entorn molt més hostil: la sabana africana; un espai més obert, amb menys refugis, menys vegetals i, sobretot, amb molts altres animals.

Fou en aquest nou i violent entorn el qual l’homínid primitiu hagué d’afrontar la seva pròpia supervivència. La carronya es convertí en una part important de la seva alimentació, malgrat que també ho era de molts altres depredadors molt més temibles. Però, tal com diu el proverbi espanyol: “el hambre agudiza el ingenio”. Aquests protohumans començaren a emprar eines per a accedir a l’interior dels ossos, on els teixits de la medul·la òssia romanien inaccessibles a la resta d’animals.

En aquest procés d’adaptació al medi fou, probablement, on neix l’ésser humà i és que tota una sèrie d’esdeveniments impulsen una espiral de canvi: eines lítiques (primera tecnologia) per accedir a una nova alimentació (amb més proteïna animal) que, de retruc, promouen més massa encefàlica i més capacitat intel·lectual i, d’aquí, a tecnologia més sofisticada. I així nasqué una espiral tecnològica que ha estat inherent a la història humana. Tecnologia més sofisticada que permeté més efectivitat en la recerca de menjar. Més efectivitat que permeté “alliberar” de la tasca a alguns membres del grup, que pogueren dedicar-se a elaborar d’altres tasques (per exemple, la recol·lecció), fet que originà una primera societat organitzada, més complexa que l’anterior, completament diferent de com havia actuat l’homo simiesc fins aleshores.

Aquest és, segons el meu parer, una característica que sí que és plenament humana: la d’un ús cada vegada més sofisticat de nova tecnologia, gràcies a més massa encefàlica i que, de retruc, permet ments i societats cada vegada més complexes. El procés evolutiu continua.