Recensió del llibre “Las cinco mentes del futuro”, d’en Howard Gardner

Aquests dies de Nadal he estat llegint el llibre “Las cinco mentes del futuro“, del psicòleg nord-americà Howard Gardner, on exposa, amb una lectura amena i plena d’exemples les diferents ments que ell considera essencials i que creu cal educar i desenvolupar en el món global en el qual vivim.

En Gardner és en realitat molt més conegut per la seva teoria de les intel·ligències múltiples, on trencà en certa manera la visió tradicional sobre el concepte d’intel·ligència (basada en una competència lògica-matemàtica i deixant de banda, en canvi, altres “intel·ligències” com la musical, la naturalista,la interpersonal, etc…).

Aquesta teoria es referia però a capacitats computacionals en assumptes concrets. En aquest altre llibre ofereix la visió i la descripció de les ments, en un sentit més abstracte a l’anterior. Crec que, quan les anomeni, es comprendrà millor. Gardner proposa cultivar les cinc següents:

Una ment disciplinada: la que és capaç de treballar en una professió concreta. De saber resoldre problemes concrets d’un àmbit. L’enginyer no solament n’ha de saber d’enginyeria, sinó que ha de pensar com a tal. Ídem per als metges, mecànics i advocats. Cal treballar dia a dia per a ser professionals capaços, eficaços, actualitzats de les novetats, sigui el sector que sigui. L’individu que no domini almenys una disciplina no resistirà en un lloc de treball exigent i se’l destinarà a tasques menors.

Una ment sintètica: la que és capaç d’analitzar ingents quantitats d’informació (propi de la societat de la informació actual), provinents de diferents orígens i generar-ne una síntesis: un resum, un audiovisual, una classificació, etc… El que estic fent en aquest apunt. Qui no sigui capaç d’elaborar síntesis s’infoxicarà.

Una ment creativa: la que és capaç de crear, en el sentit més ampli possible. No hem de reduir-ho a creacions artístiques. La ment que idea nous programes d’ordinador, noves màquines, noves tècniques, noves maneres de fer, que optimitza, que pensa en nous projectes, en nous negocis, que articula noves idees i nous discursos. Qui no és capaç de crear res podrà ser substituït per una nova màquina.

Una ment respectuosa: que sigui capaç de tolerar i respectar la diferència. Capaç de treballar amb persones amb diferents punts de vista, opinions, professions i nacionalitats diferents (llegir apunt sobre la individualització del caràcter en el món globalitzat ). Les persones que no mostrin respecte a la resta no es guanyaran el respecte dels altres i acabaran per contaminar el seu entorn.

Una ment ètica: que sigui capaç de treballar per a uns valors en els quals creu i per a modelar un nou món més agradable per ell i els seus descendents. Una ment que comprengui que el nostre treball transcendirà la nostra existència.

Josep Pla il·lustrant les teories de Piketty

Piketty podria haver utilitzat també Josep Pla en una de les nombroses referències literàries que esmenta en “El capital en el segle XXI“.

Recordo que, en aquest darrer llibre, Piketty argumenta que el món d’avui dia està retornant a un “capitalisme patrimonial“, on són poques mans les que controlen la major part del capital i que els diners passen d’unes mans a unes altres bàsicament a través de les herències. Piketty cita novel·les de Balzac, Jane Austen i Henry James per a descriure les rígides estructures socials basades en l’acumulació de capital que hi havia a la França i l’Anglaterra del segle XIX.

En aquest passatge extret del llibre “Girona. Un llibre de records”, Pla il·lustra l’immobilisme de la classe benestant de principis del segle XX a Palafrugell:

En l’època de què estic parlant – a primers de segle – , els rics, els senyors, eren sempre els mateixos, com els pobres érem sempre els mateixos. Quan a Palafrugell es deia que una persona havia tingut un gran enterrament, s’entenia que hi havien assistit les setanta persones que tenien un vestit negre per a anar als enterraments. Eren setanta, ni una més, ni una menys. Les altres dues o tres mil podien, és clar, també assistir-hi; però era igual, vull dir que era exactament igual que si no hi haguessin assistit. Els qui feien el pes, els qui tenien els diners, la posició, les carreres, la terra, les fàbriques i el comerç, els llençols de fil i els filets de vedella, eren setanta. De la presència d’aquestes persones, de la posició que aquestes persones prenien, successivament, en depenia, en definitiva, que les coses existissin o que no passessin d’ésser una pura il·lusió de l’esperit.

No escric pas això amb acrimònia, ni amb la més lleu reticència. Ho recordo, simplement, per subratllar el grau de cristal·lització de la societat del temps i les dificultats objectives que presentava voler saltar la paret. No és pas que algú s’oposés que saltéssiu la paret. No. Només passava una cosa: el fet era considerat tan insòlit i tan sorprenent, que, com totes les coses insòlites i sorprenents, feia riure.

Breu ressenya de “The Zero Marginal Cost Society”

Escric en aquest apunt una breu ressenya del darrer llibre que he llegit : “The Zero Marginal Cost Society : the Internet of things, the collaborative commons, and the eclipse of capitalism” d’en Jeremy Rifkin.

L’autor parteix de la premisa que el sistema capitalista, en batalla permanent en els mercats, innova de manera constant amb l’objectiu de rebaixar el cost dels productes i serveis. En alguns casos ha aconseguit que el cost marginal (el que costa produir una unitat més) sigui zero. Les produccions culturals en format digital en són bons exemples : fer còpies a partir d’un original té un cost nul. Rikfin exposa altres exemples : els MOOCS en el sistema educatiu, les impressores 3D (que permetran imprimir objectes des de casa o fablabs a cost zero), l’energia (a partir d’una xarxa distribuïda de generació elèctrica basada en renovables. Recordar el llibre també del mateix autor: “The Third Industrial Revolution“) i, en general, una Internet of Things que permetrà compartir tota mena de recursos entre usuaris. AirBNB i Uber són dues aplicacions recents d’aquesta idea de compartir en una Internet of Things. No m’estranya gens que els hotels i els taxistes es queixin : les xifres d’ambdues companyies poden fer empal·lidir fins i tot al més gran.

Rifkin considera l’adveniment d’una economia basada en la col·laboració dels individus (collaborative commons) que serà el principi de la fi del sistema capitalista actual : si els individus es dediquen més a compartir que a comprar i disposen d’un seguit d’importants elements gratuïts (educació, energia, fabricació pròpia), això propicia l’eclipse del capitalisme (the eclipse of capitalism) (i, de retruc, la fi del treball).

Tot plegat inspirat en una nova consciència planetària que acompanyarà i fomentarà aquest canvi : una nova consciència més empàtica i humana, basada en la inclusió i no en l’exclusió, sostenible, on s’atorga més importància a l’accés a noves xarxes i a noves experiències que no en la possessió i acumulació de riquesa (recordar el llibre també del mateix autor: “The empathic civilization“).

Rifkin dilucida perfectament i amb optimisme un futur agradable i sostenible, on la gent pot dedicar-se a la cultura, l’art i la ciència i s’allibera de multitud d’obligacions. Malgrat hi ha multitud d’obstacles, crec que Rifkin indica el camí correcte, malgrat serà tortuós.

Afegeixo un parell de videos. En el primer el concepte optimista d’una civilització més empàtica. En el segon, l’explicació que fa el mateix autor sobre The Zero Marginal Cost society a la seu de Google:

Petit assaig sobre la globalització cultural

Sobre com la globalització afecta les identitats i els referents culturals de la població mundial. Per una banda, es confirma la temuda uniformització en l’estil de vida i els “habitus” personals: ja no és possible viure al marge del mercat en aquest món globalitzat. Per tal de reeixir en la subsistència els humans hem de participar en el mercat econòmic global, tant pel que fa al consum de productes com per vendre la nostra força laboral. D’altra banda però, el traspàs d’enormes fluxos d’informació carregats de referents culturals atorga la possibilitat d’adquirir personalitats pròpies altament individualitzades totalment desconegudes en temps passats.

(more…)