Recensió del llibre “Las cinco mentes del futuro”, d’en Howard Gardner

Aquests dies de Nadal he estat llegint el llibre “Las cinco mentes del futuro“, del psicòleg nord-americà Howard Gardner, on exposa, amb una lectura amena i plena d’exemples les diferents ments que ell considera essencials i que creu cal educar i desenvolupar en el món global en el qual vivim.

En Gardner és en realitat molt més conegut per la seva teoria de les intel·ligències múltiples, on trencà en certa manera la visió tradicional sobre el concepte d’intel·ligència (basada en una competència lògica-matemàtica i deixant de banda, en canvi, altres “intel·ligències” com la musical, la naturalista,la interpersonal, etc…).

Aquesta teoria es referia però a capacitats computacionals en assumptes concrets. En aquest altre llibre ofereix la visió i la descripció de les ments, en un sentit més abstracte a l’anterior. Crec que, quan les anomeni, es comprendrà millor. Gardner proposa cultivar les cinc següents:

Una ment disciplinada: la que és capaç de treballar en una professió concreta. De saber resoldre problemes concrets d’un àmbit. L’enginyer no solament n’ha de saber d’enginyeria, sinó que ha de pensar com a tal. Ídem per als metges, mecànics i advocats. Cal treballar dia a dia per a ser professionals capaços, eficaços, actualitzats de les novetats, sigui el sector que sigui. L’individu que no domini almenys una disciplina no resistirà en un lloc de treball exigent i se’l destinarà a tasques menors.

Una ment sintètica: la que és capaç d’analitzar ingents quantitats d’informació (propi de la societat de la informació actual), provinents de diferents orígens i generar-ne una síntesis: un resum, un audiovisual, una classificació, etc… El que estic fent en aquest apunt. Qui no sigui capaç d’elaborar síntesis s’infoxicarà.

Una ment creativa: la que és capaç de crear, en el sentit més ampli possible. No hem de reduir-ho a creacions artístiques. La ment que idea nous programes d’ordinador, noves màquines, noves tècniques, noves maneres de fer, que optimitza, que pensa en nous projectes, en nous negocis, que articula noves idees i nous discursos. Qui no és capaç de crear res podrà ser substituït per una nova màquina.

Una ment respectuosa: que sigui capaç de tolerar i respectar la diferència. Capaç de treballar amb persones amb diferents punts de vista, opinions, professions i nacionalitats diferents (llegir apunt sobre la individualització del caràcter en el món globalitzat ). Les persones que no mostrin respecte a la resta no es guanyaran el respecte dels altres i acabaran per contaminar el seu entorn.

Una ment ètica: que sigui capaç de treballar per a uns valors en els quals creu i per a modelar un nou món més agradable per ell i els seus descendents. Una ment que comprengui que el nostre treball transcendirà la nostra existència.

Ressenya del llibre “Sàpiens. Una breu història de la humanitat”

Tot just aquesta setmana he finalitzat el llibre “Sàpiens. Una breu història de la humanitat“, del professor d’història israelita Yuval Noah Harari.

Haig de dir que es tracta d’una obra molt i molt recomanable. No es tracta pas d’un relat carregat de fets històrics concrets sinó més aviat d’una filosofia de la història humana, des dels inicis de Homo Sapiens fins al que podria ser la seva fi (amb la incorporació d’elements cibernètics – ciborgs, fins a la mateixa alteració genètica de l’ADN). Desitjaria recalcar solament una idea pel que fa a l’evolució humana com a espècie:

És evident que l’organització humana ha tendit cap a estructures socials cada vegada més sofisticades i complexes però que això no ho ha fet pas en benefici dels individus concrets. M’explico: la tendència cap a la urbanització, cap a l’especialització de les activitats econòmiques, cap a la globalització, etc. totes aquestes mostres d’organització social, no han estat pas dirigides per ningú, sinó que han evolucionat així ja que han estat beneficioses per l’espècie però que no tenen perquè haver-ho fet per la nostra felicitat individual.

Aquest procés, malgrat ha estat fantàstic per l’expansió de l’ésser humà (increment del nombre de fills), no té perquè haver estat un fenomen apropiat pels individus. L’autor descriu com “el frau més gran de la història” el traspàs de l’home caçador-recol·lector (que, segons ell, vivia prou bé), a l’agricultor (que es partia l’esquena arrancant males herbes de sol a sol): fou un canvi beneficiós per l’espècie com a tal ja que augmentaren notablement el nombre de fills, però no pas pels humans concrets, que hagueren de treballar molt més i es sotmeteren al perill de la fam. Està clar que també hi va haver homo sàpiens que van seguir caçant i recol·lectant i que no desitjaren incorporar-se a la nova moda sedentària però… sucumbiren…

Aquesta idea em fa pensar en les dues reflexions següents pel que fa al futur:

La destrucció del planeta serà un fet. Els humans ens hem expandit a mesura que ho hem anat arrasant tot (hàbitats, plantes i animals). Som assassins ecològics en sèrie i els “altres” animals han estat les nostres principals víctimes. Difícilment podrem aturar aquesta tendència i és que, mentre hi hagi que ho faci i n’obtingui benefici, els altres queden en inferioritat. Els ecologistes d’avui són els caçadors-recol·lectors extingits d’ahir ?

La modificació genètica de l’espècie humana en serà un altre. En el moment que un equip de científics es posi a alterar la genètica humana, amb l’excusa d’eradicar alguna malaltia o el que sigui, naixerà una nova espècia “sobre-humana” que, d’una manera o altra sotmetrà (exterminarà ? )a la resta.

De totes maneres, el futur està encara per escriure. Tal com deia Sèneca, el temps revelarà la veritat.

 

Nota: Pels interessats en el llibre, fer-vos saber que l’autor ofereix un curs a Coursera (“A brief history of Humankind“).

 

 

Breu ressenya del llibre “The Glass Cage: Automation and Us”, de Nicholas Carr

Fa un parell de setmanes vaig finalitzar el darrer llibre del crític tecnològic Nicholas Carr: “The Glass Cage: Automation and Us” i, des que l’he acabat de llegir, sento que es revela una sospita…

L’autor, que escrigué també com Internet ens impulsa a la infoxicació i a la superficialitat – fet que, per cert, interessa particularment a grans empreses com Google, Facebook o Twitter i a les elits governants), denuncia en aquest nou llibre com l’automatització creixent en moltes parcel·les ens estupiditza.

En el llibre il·lustra, entre d’altres camps, la tendència creixent en l’ús del pilot automàtic en l’aviació. Pel que sembla, els pilots d’avió d’avui dia utilitzen molt poc el pilot manual. En el camp de la informàtica és evident que cada vegada és més fàcil emprar aparells: fa unes dècades solament científics d’alt nivell utilitzaven computadores. Fa uns anys era necessària una mica de formació per a fer-ho. Ara, fins i tot les criatures de dotze mesos utilitzen l’iPad o el telèfons mòbils sense massa problemes.

Aquest fet, segons l’autor, té conseqüències importants i és que oblidem la pràctica i perdem la perícia que teníem en la utilització dels aparells “complicats” (ja siguin avions o ordinadors). L’ús dels entorns gràfics convertí en innecessària la línia de comandes. Els entorns gràfics de programació fan també el desenvolupament d’aplicacions més ràpid i senzill. Ara, quan puntualment escric un programa en C++, per exemple, escric el codi pràcticament sense ni pensar: sé que el compilador indicarà on són les meves errades i que provar el programa serà tant fàcil i ràpid que podré veure els errors quan provi el programa. Equivocar-se, en entorns virtuals, acostuma a tenir poques conseqüències.

En què converteix als humans l’ús de tecnologia cada vegada més avançada ? Als pilots d’avió en simple monitoritzadors d’indicadors lluminosos ?  Als informàtics en agents que fan clics sense cap dificultat ? Als metges ens persones que solament entren dades en sistemes experts i esperen resposta ?  Als arquitectes en tira-línies dins de pantalles ? O, en canvi, es tracta d’un pas essencial per a poder-nos dedicar a coses més avançades ? Però, si és així: en quines ?

Reflexionar de manera continuada i pausada des d’un punt de vista humanista sobre com la revolució tecnològica actual influeix en les nostres vides és imprescindible. Recomanable novament el llibre d’en Nicholas Carr.

Breu ressenya de “The Zero Marginal Cost Society”

Escric en aquest apunt una breu ressenya del darrer llibre que he llegit : “The Zero Marginal Cost Society : the Internet of things, the collaborative commons, and the eclipse of capitalism” d’en Jeremy Rifkin.

L’autor parteix de la premisa que el sistema capitalista, en batalla permanent en els mercats, innova de manera constant amb l’objectiu de rebaixar el cost dels productes i serveis. En alguns casos ha aconseguit que el cost marginal (el que costa produir una unitat més) sigui zero. Les produccions culturals en format digital en són bons exemples : fer còpies a partir d’un original té un cost nul. Rikfin exposa altres exemples : els MOOCS en el sistema educatiu, les impressores 3D (que permetran imprimir objectes des de casa o fablabs a cost zero), l’energia (a partir d’una xarxa distribuïda de generació elèctrica basada en renovables. Recordar el llibre també del mateix autor: “The Third Industrial Revolution“) i, en general, una Internet of Things que permetrà compartir tota mena de recursos entre usuaris. AirBNB i Uber són dues aplicacions recents d’aquesta idea de compartir en una Internet of Things. No m’estranya gens que els hotels i els taxistes es queixin : les xifres d’ambdues companyies poden fer empal·lidir fins i tot al més gran.

Rifkin considera l’adveniment d’una economia basada en la col·laboració dels individus (collaborative commons) que serà el principi de la fi del sistema capitalista actual : si els individus es dediquen més a compartir que a comprar i disposen d’un seguit d’importants elements gratuïts (educació, energia, fabricació pròpia), això propicia l’eclipse del capitalisme (the eclipse of capitalism) (i, de retruc, la fi del treball).

Tot plegat inspirat en una nova consciència planetària que acompanyarà i fomentarà aquest canvi : una nova consciència més empàtica i humana, basada en la inclusió i no en l’exclusió, sostenible, on s’atorga més importància a l’accés a noves xarxes i a noves experiències que no en la possessió i acumulació de riquesa (recordar el llibre també del mateix autor: “The empathic civilization“).

Rifkin dilucida perfectament i amb optimisme un futur agradable i sostenible, on la gent pot dedicar-se a la cultura, l’art i la ciència i s’allibera de multitud d’obligacions. Malgrat hi ha multitud d’obstacles, crec que Rifkin indica el camí correcte, malgrat serà tortuós.

Afegeixo un parell de videos. En el primer el concepte optimista d’una civilització més empàtica. En el segon, l’explicació que fa el mateix autor sobre The Zero Marginal Cost society a la seu de Google: