Perspectiva educativa per la Quarta Revolució Industrial

El passat dijous, l’alumnat dels cicles formatius d’Activitats Comercials, Manteniment electromecànic i Sistemes microinformàtics, conjuntament amb alguns professors, vàrem estar a Barcelona visitant el congrés de l’Internet of Things (IoT). Fou, segons la meva opinió, una “visita al futur” i ha estat una excusa per a la reflexió plasmada en aquest article.

Hi ha qui diu que no estem en una època de canvis, sinó que vivim un canvi d’època. Un dels agents més importants que modificaran la manera com viu, treballa i es relaciona la humanitat del segle XXI és, sens dubte, una revolució tecnològica sense precedents que modificarà la manera com vivim.

La primera Revolució industrial utilitzà aigua i vapor per a la mecanització de la producció. La Segona Revolució va fer servir l’electricitat per a intensificar-la. La Tercera va utilitzar l’electrònica i les tecnologies de la informació per la seva automatització. Ara, però, s’augura una Quarta revolució industrial, basada en la Tercera, que es caracteritza per una fusió de tecnologies físiques, digitals i també biològiques. Es tracta de la integració definitiva de les tecnologies precedents.

L’emergència de noves tecnologies com són el fet que milions de persones estiguem connectades en tot moment per dispositius mòbils amb una alta capacitat de computació, capacitat d’emmagatzematge i accés al coneixement, multiplicat per l’arribada de la intel·ligència artificial, la robòtica, l’Internet de les coses (IoT), els vehicles autònoms, la impressió 3D, la nanotecnologia, la biotecnologia, nous materials, la computació quàntica, la tecnologia “blockchain”, els sistemes ciberfísics, entre d’altres, ens atorgaran un poder desconegut.

Sento, com a docent, que l’Escola té una alta responsabilitat en la preparació dels nostres estudiants i futurs ciutadans. Tenim l’obligació de preparar-los per a un futur incert i no per al passat que nosaltres vàrem viure i això, segons el meu punt de vista, cal tractar-ho des de dos aspectes: modificar el què (els continguts) i el com (els mètodes).

Respecte als continguts penso que cal aprofundir en l’aprenentatge de les matèries STEM (Science, Technology, Engineering and Maths), que són el substrat del món en el qual vivim i el que arriba. Els estudiants que no comprenguin adequadament els fonaments de la revolució que s’aproxima no solament tenen el risc de quedar fora de la possibilitat de liderar-lo, sinó que poden viure en un món que, per ells, serà inexplicable.

Respecte al com, la majoria de docents veiem bé aplicar canvis d’innovació educativa (que tots coneixem sota el paraigües d’aquesta Escola Nova XXI) i és que cada vegada som menys els que creiem que la memorització de continguts és un mètode d’aprenentatge adequat quan tens una biblioteca i una calculadora a la butxaca. Cal individualitzar la tasca educativa. Cal també orientar l’alumnat a l’acció, a la creació de xarxes d’interessos comuns, a saber treballar en equips d’alt rendiment per a la consecució d’objectius complexos.

Personalment penso que aquest és el camí que cal que prenguin les escoles del Segle XXI: canvis en els continguts i canvis en les metodologies, que “empoderin” la futura ciutadania, sempre, això sí, amb un valors fixos grabats com a fons de l’escenari, com estels en el firmament.

Ressenya del llibre “Sàpiens. Una breu història de la humanitat”

Tot just aquesta setmana he finalitzat el llibre “Sàpiens. Una breu història de la humanitat“, del professor d’història israelita Yuval Noah Harari.

Haig de dir que es tracta d’una obra molt i molt recomanable. No es tracta pas d’un relat carregat de fets històrics concrets sinó més aviat d’una filosofia de la història humana, des dels inicis de Homo Sapiens fins al que podria ser la seva fi (amb la incorporació d’elements cibernètics – ciborgs, fins a la mateixa alteració genètica de l’ADN). Desitjaria recalcar solament una idea pel que fa a l’evolució humana com a espècie:

És evident que l’organització humana ha tendit cap a estructures socials cada vegada més sofisticades i complexes però que això no ho ha fet pas en benefici dels individus concrets. M’explico: la tendència cap a la urbanització, cap a l’especialització de les activitats econòmiques, cap a la globalització, etc. totes aquestes mostres d’organització social, no han estat pas dirigides per ningú, sinó que han evolucionat així ja que han estat beneficioses per l’espècie però que no tenen perquè haver-ho fet per la nostra felicitat individual.

Aquest procés, malgrat ha estat fantàstic per l’expansió de l’ésser humà (increment del nombre de fills), no té perquè haver estat un fenomen apropiat pels individus. L’autor descriu com “el frau més gran de la història” el traspàs de l’home caçador-recol·lector (que, segons ell, vivia prou bé), a l’agricultor (que es partia l’esquena arrancant males herbes de sol a sol): fou un canvi beneficiós per l’espècie com a tal ja que augmentaren notablement el nombre de fills, però no pas pels humans concrets, que hagueren de treballar molt més i es sotmeteren al perill de la fam. Està clar que també hi va haver homo sàpiens que van seguir caçant i recol·lectant i que no desitjaren incorporar-se a la nova moda sedentària però… sucumbiren…

Aquesta idea em fa pensar en les dues reflexions següents pel que fa al futur:

La destrucció del planeta serà un fet. Els humans ens hem expandit a mesura que ho hem anat arrasant tot (hàbitats, plantes i animals). Som assassins ecològics en sèrie i els “altres” animals han estat les nostres principals víctimes. Difícilment podrem aturar aquesta tendència i és que, mentre hi hagi que ho faci i n’obtingui benefici, els altres queden en inferioritat. Els ecologistes d’avui són els caçadors-recol·lectors extingits d’ahir ?

La modificació genètica de l’espècie humana en serà un altre. En el moment que un equip de científics es posi a alterar la genètica humana, amb l’excusa d’eradicar alguna malaltia o el que sigui, naixerà una nova espècia “sobre-humana” que, d’una manera o altra sotmetrà (exterminarà ? )a la resta.

De totes maneres, el futur està encara per escriure. Tal com deia Sèneca, el temps revelarà la veritat.

 

Nota: Pels interessats en el llibre, fer-vos saber que l’autor ofereix un curs a Coursera (“A brief history of Humankind“).

 

 

De la tecnologia com a motor de canvi en la història de la humanitat

Tractem en aquest apunt les característiques que ens fan humans i que ens separen de manera indubtable de la resta d’espècies del món animal. L’espècie humana actual té una capacitat intel·lectual així com un modus vivendi molt més sofisticat que la resta d’espècies. Som animals socials i culturals molt allunyats de la resta de mamífers. És possible però trobar el detonant que atorgà aquesta diferenciació a l’homo sapiens sapiens?

La tecnologia com a camí de no retorn. No fou pas l’ús de les primeres eines lítiques el que ens diferencià primerament com a éssers humans i és que d’altres espècies d’homínids en el passat foren capaces de tasques similars. Malgrat això, la creació i ús d’aquesta primera tecnologia rudimentària marcà un camí de no-retorn. De totes maneres, no és possible afirmar que sigui l’eina el que ens fa humans.

Què és un ésser humà? Som l’única espècie viva del clan homínid, una branca de primats caracteritzats per una postura erecta i locomoció pedestre, amb gran capacitat manual i ús de tecnologia i una tendència cap a cervells i societats més complexes. L’enorme capacitat de supervivència i d’adaptació al medi de l’ésser humà han permès que aquest es reproduís i visqués en entorns realment inhòspits: des de deserts i glaceres polars a…. l’espai.

L’avantatge principal que permet explicar aquest èxit evolutiu és a causa del fet de disposar d’un gran cervell amb un neocòrtex desenvolupat i que habilita alts nivells de raonament abstracte, llenguatge, resolució de problemes, socialització i cultura a través de mecanismes d’educació social. Som l’única espècie actual que sap fer foc, cuina i es vesteix. Els humans som únics en l’ús de comunicació simbòlica a través del llenguatge i l’art per l’intercanvi d’idees i d’organització.

De la consciència religiosa. Potser fou el naixement de la consciència i d’un sentiment pseudoreligiós la característica que ens convertí definitivament en el que som. La qüestió plenament humana sobre el misteri de la vida, del perquè de l’existència, d’on venim i on anem, preguntes plenament vigents i de les quals potser mai obtindrem resposta. També d’una inherent necessitat existencial de transcendència.

Es tracta del concepte d’Homo religiosus apadrinat i defensat per tota una sèrie de filòsofs i científics de primera línia com foren Hegel (1770-1831), Kierkegaard (1813-1855), Mircea Eliade (1907-1986) o Erich Fromm (1900-1980) que consideren que l’existència humana és bàsicament religiosa, independentment del credo particular. Fins i tot els humanistes que es declaren plenament ateus senten aquesta necessitat existencial de transcendència a partir de l’amor a la humanitat, a les futures generacions i la mateixa natura.  Probablement és aquest el tret que millor ens diferencia de la resta d’espècies del món animal. Hi ha fins i tot una hipòtesi que defensa que estem dissenyats genèticament per a tenir religió. Si considerar que l’existència d’un Déu superior ha estat un recurs útil per la supervivència i el benestar humà durant generacions, aquesta tendència a la religió es podria haver incorporat en el nostre propi ADN.

Com aparegué però aquesta consciència? Quin és el suport físic que permeté desenvolupar-la? Aparegué de manera fortuïta a través de mutacions genètiques? Intentarem tractar aquest apunt en el següent apartat.

Qüestió de supervivència i adaptació al medi. No considerem pas que l’evolució humana aparegués de manera fortuïta, sinó que sorgí, com ha passat amb la resta d’espècies, per un procés d’especiació basat en la selecció natural i la deriva genètica. En el cas humà, la forçada adaptació al medi causada per canvis climàtics fou un factor definitiu. L’hàbitat el qual acollia l’homínid pacífic i tranquil que es dedicava a recol·lectar fruïts i d’altres vegetals fou seriosament compromès i l’obligà a la lluita per la supervivència en un entorn molt més hostil: la sabana africana; un espai més obert, amb menys refugis, menys vegetals i, sobretot, amb molts altres animals.

Fou en aquest nou i violent entorn el qual l’homínid primitiu hagué d’afrontar la seva pròpia supervivència. La carronya es convertí en una part important de la seva alimentació, malgrat que també ho era de molts altres depredadors molt més temibles. Però, tal com diu el proverbi espanyol: “el hambre agudiza el ingenio”. Aquests protohumans començaren a emprar eines per a accedir a l’interior dels ossos, on els teixits de la medul·la òssia romanien inaccessibles a la resta d’animals.

En aquest procés d’adaptació al medi fou, probablement, on neix l’ésser humà i és que tota una sèrie d’esdeveniments impulsen una espiral de canvi: eines lítiques (primera tecnologia) per accedir a una nova alimentació (amb més proteïna animal) que, de retruc, promouen més massa encefàlica i més capacitat intel·lectual i, d’aquí, a tecnologia més sofisticada. I així nasqué una espiral tecnològica que ha estat inherent a la història humana. Tecnologia més sofisticada que permeté més efectivitat en la recerca de menjar. Més efectivitat que permeté “alliberar” de la tasca a alguns membres del grup, que pogueren dedicar-se a elaborar d’altres tasques (per exemple, la recol·lecció), fet que originà una primera societat organitzada, més complexa que l’anterior, completament diferent de com havia actuat l’homo simiesc fins aleshores.

Aquest és, segons el meu parer, una característica que sí que és plenament humana: la d’un ús cada vegada més sofisticat de nova tecnologia, gràcies a més massa encefàlica i que, de retruc, permet ments i societats cada vegada més complexes. El procés evolutiu continua.

Del com les xarxes socials influeixen en la percepció de la nostra vida

Molt interessant aquest video per a reflexionar sobre com les xarxes socials poden influir en la percepció de la nostra vida.

What’s on your mind? from Shaun Higton on Vimeo.

Fa uns anys, quan Internet era una xarxa per experts i eines com Facebook no existien, podia comparar la meva vida amb la dels meus veïns i amics (que no acostumava a ser massa diferent de la meva). Ara, en canvi, centenars de contactes més o menys coneguts/desconeguts em mostren fotografies dels seus viatges més exòtics i les seves vides tant felices.

Facebook tendeix a fer-nos comparar la nostra vida amb la dels altres ? Això no és font segura de depressió ?

Breu ressenya de “The Zero Marginal Cost Society”

Escric en aquest apunt una breu ressenya del darrer llibre que he llegit : “The Zero Marginal Cost Society : the Internet of things, the collaborative commons, and the eclipse of capitalism” d’en Jeremy Rifkin.

L’autor parteix de la premisa que el sistema capitalista, en batalla permanent en els mercats, innova de manera constant amb l’objectiu de rebaixar el cost dels productes i serveis. En alguns casos ha aconseguit que el cost marginal (el que costa produir una unitat més) sigui zero. Les produccions culturals en format digital en són bons exemples : fer còpies a partir d’un original té un cost nul. Rikfin exposa altres exemples : els MOOCS en el sistema educatiu, les impressores 3D (que permetran imprimir objectes des de casa o fablabs a cost zero), l’energia (a partir d’una xarxa distribuïda de generació elèctrica basada en renovables. Recordar el llibre també del mateix autor: “The Third Industrial Revolution“) i, en general, una Internet of Things que permetrà compartir tota mena de recursos entre usuaris. AirBNB i Uber són dues aplicacions recents d’aquesta idea de compartir en una Internet of Things. No m’estranya gens que els hotels i els taxistes es queixin : les xifres d’ambdues companyies poden fer empal·lidir fins i tot al més gran.

Rifkin considera l’adveniment d’una economia basada en la col·laboració dels individus (collaborative commons) que serà el principi de la fi del sistema capitalista actual : si els individus es dediquen més a compartir que a comprar i disposen d’un seguit d’importants elements gratuïts (educació, energia, fabricació pròpia), això propicia l’eclipse del capitalisme (the eclipse of capitalism) (i, de retruc, la fi del treball).

Tot plegat inspirat en una nova consciència planetària que acompanyarà i fomentarà aquest canvi : una nova consciència més empàtica i humana, basada en la inclusió i no en l’exclusió, sostenible, on s’atorga més importància a l’accés a noves xarxes i a noves experiències que no en la possessió i acumulació de riquesa (recordar el llibre també del mateix autor: “The empathic civilization“).

Rifkin dilucida perfectament i amb optimisme un futur agradable i sostenible, on la gent pot dedicar-se a la cultura, l’art i la ciència i s’allibera de multitud d’obligacions. Malgrat hi ha multitud d’obstacles, crec que Rifkin indica el camí correcte, malgrat serà tortuós.

Afegeixo un parell de videos. En el primer el concepte optimista d’una civilització més empàtica. En el segon, l’explicació que fa el mateix autor sobre The Zero Marginal Cost society a la seu de Google:

Petit assaig sobre la globalització cultural

Sobre com la globalització afecta les identitats i els referents culturals de la població mundial. Per una banda, es confirma la temuda uniformització en l’estil de vida i els “habitus” personals: ja no és possible viure al marge del mercat en aquest món globalitzat. Per tal de reeixir en la subsistència els humans hem de participar en el mercat econòmic global, tant pel que fa al consum de productes com per vendre la nostra força laboral. D’altra banda però, el traspàs d’enormes fluxos d’informació carregats de referents culturals atorga la possibilitat d’adquirir personalitats pròpies altament individualitzades totalment desconegudes en temps passats.

Read More

Carta oberta al senyor Àlex Rovira (respecte al reciclatge de plàstic)

Àlex, us volia fer saber que m’agraden molt els vostres discursos i m’he llegit algun dels vostres llibres, però us volia fer arribar un comentari sobre la conferència que vàreu impartir la setmana passada a la Sala Polivalent de Solsona.

Vàreu comentar que ara, com que en alguns mars la pesca està tant sobreexplotada i ja és impossible viure d’aquesta activitat, alguns pescadors es dediquen a arreplegar immenses quantitats de plàstics que floten en els nostres mars per tal de poder vendre-la per al reciclatge.

Vàreu dir, si no em falla la memòria, quelcom similar a: “Hem abocat tanta merda en aquest planeta que ara ja surt econòmicament rendible arreplegar-la per al reciclatge“. La meva mare a vegades em diu el mateix “la vostra generació s’haurà d’encarregar de reciclar i reparar tot el que hem malmès les generacions anteriors“.

Penso Àlex, que malgrat imagino que la vostra intenció era intentar mostrar com estan canviant les coses, crec que hi ha qui podria malinterpretar el vostre missatge: Si recuperar el plàstic s’ha de convertir en una activitat econòmica… doncs en podem seguir produïnt i tirant.

Recordo, fa anys, quan érem nens, que alguns companys tiraven deliberadament deixalles al terra al·legant que així “el basurero tenia feina“, que “ell, també n’havia de tenir (de feina)“.

A mi m’agradaria dedicar-me a alguna cosa més interessant que a arreplegar deixalles. Hauríem d’intentar construir una societat en la qual tots ens poguem dedicar a la cultura, a la producció científica, a l’oci i a activitats més complexes , i no pas a tasques mecàniques i inútils (en el sentit que han estat generades per nosaltres mateixos: Tirar coses al terra, per tal que algú altre pugui recollir-les).

Pel bé de la humanitat i del nostre entorn, hem d’aturar l’ús intensiu de tots els plàstics, ja es tracti d’una activitat econòmica o no.

Ressenya del llibre “How children succeed. Grit, curiosity, and the hidden power of character”

Durant les darreres setmanes he estat llegint el llibre “How Children Succeed. Grit, curiosity and the hidden power of character” i n’he volgut fer un breu comentari.

Vaig assabentar-me de l’existència d’aquest gràcies a un article de la revista “The economist” i de seguida em va cridar l’atenció tenint en compte que treballo com a docent i que, de fet, ben aviat seré pare 😀

L’objectiu de l’autor era investigar possibles solucions per tal que el jovent nascut en entorns pobres i decadents dels Estats Units pogués sortir de la pobresa. Analitzant diversos casos d’èxit observa com algunes propietats son comunes en tots els casos : Les defineix com a “valors no-cognitius”.

Tradicionalment es pensa que la trajectòria professional d’una criatura vindrà determinada principalment pel que anomenem les seves “habilitats cognitives” ( mesurades amb exàmens de coneixements o amb testos d’intel·ligència, per exemple). Es refereixen a les habilitats que l’alumnat sap o que sap fer.  El que desvela el llibre és que hi ha d’altres valors també molt importants. En concret, recalco el valor, la perseverança, la capacitat d’atenció i la motivació.

El nostre sistema educatiu ens prepara efectivament per aquestes “habilitats cognitives” però… com s’educa la “perseverança” ? Com s’educa la “motivació” ?

D’altra banda, crec que cada vegada som més els docents que pensem que en l’actual era de la Societat de la Informació i amb Internet com a mitjà universal d’accés a aquesta, dedicar-nos a memoritzar continguts d’un munt de matèries diferents és inútil. Ara bé, l’exercici memorístic com a tal, sí que és un exercici interessant!

On crec que el sistema educatiu s’ha de focalitzar és en això: En motivar a l’alumnat, en entrenar-lo per estar concentrat, en saber escoltar, en prestar atenció, en focalitzar-se, en cooperar, en apassionar-se, en expressar-se, en crear, etc…, més que no pas en inculcar coneixements concrets. Imagino que deu ser una mica la idea de la introducció de les competències bàsiques.

Sigui com sigui, crec que és un llibre recomanable per tots els que estigueu interessats en temes d’educació. Si algú vol que li deixi, només cal que m’escriviu un correu. Bye,

 

 

 

Crítica a la pel·lícula Argo

Ahir vàrem anar a veure la pel·lícula Argo, guanyadora dels Òscars a la millor pel·lícula, guió adaptat i muntatge.

Em va agradar l’explicació històrica inicial d’Iran, que fa que puguis comprendre a tota la massa embogida i no els vegis sempre com a culpables. Em va agradar també l’escenografia: Hi ha imatges molt boniques sobre Teheran, amb les muntanyes Elburz de fons i el basar, per exemple. Em va agradar també veure els mètodes de treball de la CIA dels any 80: Molt telèfon i tabac i sistemes informàtics molt incipients.

Però el fil argumental en sí és molt convencional i molt simple. La pel·lícula comença bé i acaba amb un final trepidant però previsible.

Em queda el dubte si l’Òscar al millor guió adaptat és a causa que han modificat molt la història original o ho han fet molt poc. Personalment, la història, sempre em va semblar poc creïble. Tampoc no em va quedar clar què va passar amb la resta d’hostatges que van quedar a la embaixada (que van ser la majoria).

Des del meu punt de vista, es tracta d’una pel·lícula mediocre i totalment prescindible.

La “Infoxicació” com a estratègia de control social

Infoxicació és un neologisme generat a partir de la fusió dels termes “informació” i “intoxicació”.

Es refereix al fet que una persona “s”infoxica” pel fet d’ingerir però no digerir correctament gran quantitat d’informació. Crec que aquest és un símptoma habitual actualment i que és afavorit per la xarxa Internet: Quantes vegades comencem tots plegats a llegir articles i els deixem a mig llegir després d’unes quantes línies ? Quants d’aquests articles recordem després d’haver-los llegit ? Quants d’ells ens fan pensar o reaccionar ?

Hem de ser conscients que moltes de les empreses més poderoses de la xarxa (hem refereixo a Google, Twitter, Facebook, i d’altres, que actuen com a suport del que en Dr. Manuel Castells anomena “autocomunicació de masses” ) es lucren gràcies a la publicitat que afegeixen en les seves pàgines. A més visites, més ingressos. A més salts entre pàgina i pàgina, més ingressos. Tots ells preferiran a un usuari que s’estigui 1 segon per cada pàgina i que vagi fent clic d’aquí cap allà sense llegir res de res, a un usuari que llegeixi menys quantitat d’articles però ho faci amb deteniment i profunditat. Per tant, els grans magnats de la xarxa fomentaran la dispersió i la infoxicació de l’usuari (pels lectors interessats en aquest apunt, recomano el llibre: “The Shallows. What the Internet is doing to Our Brains, by Nicholas Carr”).

 

D’altra banda, Noam Chomsky anomena a la “distracció” com una de les 10 estratègies de manipulació mediàtica :

L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la Cibernètica. “Mantenir l’atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals”.

 

Son Google i Facebook els grans rivals a batre a causa que es lucren de la nostra “infoxicació” ?  Haurem d’aprendre a reduir la ingesta i consum de continguts mediàtics i, en canvi, concentrar-nos en pensar per nosaltres mateixos. Esforçar-nos per tal d’abandonar el consum passiu a ser productors actius o, almenys, prosumidors .